A LA CIUTAT PROHIBIDA

10 de febrer del 2008

Avui esmorzem xurros i café amb llet ( difícil de creure, eh? parlar xino no en sabem però senyalar fotos sí ) i després anem a la ciutat prohibida, on faig de guia improvisada.

La veritat és que no sé si és perquè és dissabte o per l’ any nou però hi ha una gentada impressionant i no aconsegueixo transmetre la màgia de la meva primera vegada als meus amics. Hi ha xinos per tot arreu, rotllo darrer dia de rebaixes.

La plaça de Tiannamen es molt diferent a com la vaig veure per primera vegada, plena de gent. Si cau algú al terra segur que no el trobem!! Mireu les fotos i sabreu el què vull dir.

Arribem aviat a l’ hostal. Tenim bitllets per marxar demà al nostre proper destí; Datong. Per cert, no ha estat tant difícil com pensava comprar els bitllets. La Sandra i el Sebas estant flipant per la rapidesa amb què ens em fet entendre. A l’ estació parlen anglès i en 20 minuts ja tenim els bitllets a la butxaca.

Aah!! Aquesta nit anem a conèixer la famosa òpera xina, però aquest capítol el deixo per més endavant...

DARRER DIA A BEIJING

Avui agafem un tren nocturn que ens portarà a Datong， a uns 700Km a l’Oest de Beijing， just al sudest de Mongòlia. Allà ens esperen 10 ºC sota cero segons les previsions. No tinc massa clar si podré treure el nas de sota la bufanda. Espero que puguem veure les coves de Yungang， patrimoni de la humanitat， el temple penjant- The Hanging Temple- i la famosa Gran Muralla Xina. Hem decidit passar de veure la muralla des de Beijing perquè ens han dit que hi ha molta gent i no s'hi pot ni passejar però des de Datong ( segons la Lonely Planet ) també es pot veure i a més a més és més autèntica i original.

SOBRE L' ÒPERA XINESA: - Eight immortas cross the sea-　Aquest és el títlol de l'òpera que vam anar a veure ahir. Completament arrítmica, amelòdica i estrident. El conjunt, però, no deixa indiferent a l'espectador, sobretot per les tomarelles i cabrioles. No puc dir que m' agradés, però va ser molt pintoresc. Potser les fotos parlen per sí mateixes. De segur que no ho oblidarem mai.

Es nota que en aquest espectacle està tot preparat. A la sala ( que està ubicada dins un super hotel ) hi ha cambrers que juguen a fer punteira quan plenen les tasses de té davant el públic, i a les pareds hi ha dos pantalles que tradueixen el diàleg de l’ òpera a l’ anglès.

Després de menjar fruites caramelitzades ( jo vaig escollir madueixes amb xocolata ) i de fer una mica d' exercici pel carrer en un improvisat gimnàs a l' aire lliure, vam decidir agafar un taxi i senyalar-li al conductor la nostra propera parada: el mercat de la seda. El més intressant d' aquest lloc és sense cap dubte, la perspicàcia dels venedors que aprenen frases del tipus - tú flipas tío- o - ella es la jefa- Finalment vam decidir desestressar-nos de la insistència i persecusió dels venedors fent-nos un massatge de peus. Mmm. Això sí que ho fan bé. Tots tres ens mereixem un descans. A la sortida , mentres busquem la parada del metro, ens trobem una màquina de neu artificial amb musiqueta de fons més o menys nadalenca i els meus amics es poden romàntics.

EL PALAU D' UNA EMPERATRIU

9 de febrer del 2008.

Ahir van arribar els meus amics. Per fi...tot i que he de dir amb certa contrarietat, que aquesta setmana sola a Beijing ha estat molt emocionant. He conegut molta gent interessant; sabors i olors noves per als meus sentits.

Vaig anar a buscar els meus amics a la estació central de Beijing. A les 5 de la matinada els carrers discorren plàcids sense sorolls ni gent formiguetejant. Les llums apagades, el carril bici desert, les paradetes tancades. És una ciutat diferent.
Arribo 30 minuts tard però l’ abraçada de l’ arribada paga la pena. Al cap d’ una estona de petons i sacsejades, de preguntes sense ordre que no esperen respostes, m’ adono que els meus amics porten un company; un noi de 19 anys noruec que com ells, ha passat les mil i una aventures al Transiberià. L’ acompanyo al metro, li explico les parades que ha de fer i li canvio alguns dòlars a yuangs, per a que pugui anar fent uns dies.

Li vaig dir que el considerava valent pel fet de viatjar sol i em va contestar que en realitat mai ha estat sol durant el seu viatje, perquè sempre ha trobat gent com nosaltres. Quan viatges sol sempre es reconfortant trobar algú que t’ ajuda quan ho necessites.

No puc continuar el meu relat sense afegir un capítol molt interessant: com els meus amics han arribat a la Xina des de Rússia. Entreu a www.mundobicho.com si voleu conèixer el món que han decidit conèixer. És una passada!! Aquí només un petit exemple:

BUROCRACIA; SU LECHUGUITA

1. Averigüe donde se tramita la visa. Utilice el papel que las autoridades militares de la frontera le han dado, con instrucciones precisas en ruso. Si tiene problemas para entender el ruso, vaya al punto 1.1

1.1 Encuentre a alguien que hable inglés en un hotel. Si no encuentra a nadie en el personal del hotel, vaya al punto 1.2

1.2 Pruebe con el personal de alguna agencia de viaje. Normalmente tendrá que probar con más de una.

2. Haga que la persona que habla inglés y ruso compruebe por usted la dirección. En caso de la dirección no sea la misma por la facilitada por las autoridades militares, vaya al punto 2.1. En caso de que sea la misma, vaya al punto 3.

2.1 Pida un taxi a la dirección facilitada por la persona que habla inglés y ruso. El taxista le cobrará el doble que a los rusos. Es normal.

2.2 Prepárese para hacerse entender en ruso con los responsables de tramitar visas internacionales. Si la oficina a la que fué resulta finalmente no ser la que necesitaba (es lo más probable), olvide a la persona que hablaba inglés y vaya al punto 3

3. Pida otro taxi a la dirección facilitada por las autoridades militares. Intente averiguar cual de los 20 despachos es el que corresponde. A la entrada del edificio encontrará una amable mujer rusa que, sin el uso de palabra alguna, podrá ayudarle. O no. En cualquier caso, diríjase a donde vea más gente esperando y vaya al paso 4.

4. Ponga cara de pena y presente los papeles. Siga con su cara de pena mientras le entregan el formulario en perfecto ruso y sin ningún tipo de ayuda.

5. Si algún alma caritativa capaz de hablar inglés y ruso se apiada de usted, pase al paso 7. De lo contrario pase al paso 6

6. Vuelva al paso 5

7. Péguese como garrapata al alma caritativa. Tendrá que conseguir lo siguiente de esta pobre alma caritativa (todos los puntos son obligatorios para pasar al paso 8. De lo contrario, vuelva al paso 5):

a. Que rellene sus formularios (puede que intente hacer que usted rellene algo, como su nombre. Insista en que lo haga todo él).

b. Que lo acompañe hasta el final del proceso, incluso si esto significa más de 4 horas de trámites.

c. Que hable por usted en todo momento. Si él abandona la sala, usted se sentirá como un niño perdido en un supermercado. Un niño mudo y tonto.

8. Con el alma caritativa a su lado, a la que a partir de ahora llamaremos “El oráculo”, pague los 300 rublos que cuesta la visa. No en estas oficinas (sabemos que a su taxista le cuesta llegar a final de mes), así que tendrá que hacerlo en la otra punta de la ciudad. Al taxista no le importará que ustedes 3, el oráculo, su amigo y una amiga (7 personas en total) suban al taxi siempre y cuando el que va delante lleve el cinturón y paguen el doble.

9. Si consiguen pagar sólo los 300 rublos (y no los 2.000 que ya pagaron en la multa y que el banco intentará cobrar de nuevo), siéntase afortunado. Después de sentirse afortunado, siéntase presionado. El horario de tramitación es de 14:00 a 17:00 y ya han perdido 2 horas hasta este paso. Si su amigo noruego no tiene una fotocopia de su pasaporte, pase al paso 10. De lo contrario, vaya al paso 11.

10. Pida al taxista que los lleve (a los 7) a una copistería. Haga las copias. Siéntase más nervioso cuanto más cerca de las 17:00.

11. Vuelva a las oficinas inteligentemente construidas a 10 km. de la ciudad.

12. Vuelva al último despacho en el que estuvo. Tras unos 15 minutos de cola (16:45), le informarán de que ese no es el despacho, y que suba al piso de arriba, a un despacho determinado que El Oráculo entenderá.

13. Entre en el despacho que el Oráculo le indique. Siéntese y entregue los papeles al funcionario corrupto de turno (los reconocerá porque tienen televisión encendida , nevera y microondas en su despacho). Si este era el despacho correcto, vaya al paso 15. De lo contrario, vaya al paso 14.

14. Recoja sus papeles y despídase del funcionario. No espere que el funcionario le indique que ese no era el despacho correcto. No espere que el funcionario le indique el correcto. De hecho, ni siquiera espere que hable o sepa exactamente qué tiene que hacer con sus papeles. El Oráculo debería saberlo. Si el oráculo acierta, vaya al paso 15. De lo contrario, vuelva al paso 13.

15. Entregue sus papeles al funcionario corrupto de más alto rango (lo reconocerá por su foto, vestido de general ruso, presidiendo su mueble, junto a su nevera y demás comodidades). Seguramente pondrá alguna objeción a la calidad de las fotocopias o al tamaño de las fotos. Es sólo humor ruso de funcionario. Disfrute de un momento gracioso al pensar que podría haber perdido todo el día por la calidad de una fotocopia. Después de que el “Capo” ponga su firma de puño y letra en sus papeles, Vaya al paso 16.

16. Vuelva al punto de partida (al primer despacho). Espere una hora, sin saber en qué momento cerrarán las oficinas (18:00) a que le atiendan. Cuando le atiendan, pase al paso 17.

17. Espere. Espere. Espere.

18. Recoja su visa a las 18:30. Asegúrese de que su Oráculo tenga también su visa unos minutos más tarde. A las 19:00 ya es usted un turista legal!

19. Tome el taxi “familar” de 7 personas a la ciudad. Pague 350 rublos por la espera del taxista.

20. Despídase del oráculo. Si no fuese por él, recuerde que aún estaría en el paso 5. Hay leyendas de turistas muertos de inanición en el paso 5.

Sólo para la audiencia: nosotros seguimos TODOS estos pasos… Y preferimos no decir nada de la compra de los billetes de tren para el día siguiente…

El Oráculo eran unos estudiantes Mongoles. Nuestras próximas vacaciones de veranos serán a Mongolia. Son gente realmente encantadora. Sólo por ellos vale la pena ir al país (que además, es precioso).

NOTA: Sebastían ha recuperado la capacidad de hablar con extraños y Sandra ya casi no tiene tics nerviosos. El amigo noruego sigue rellenando formularios compulsivamente, pero ya no escribe en las etiquetas de la comida.

El primer dia amb els meus amics ( s’ ha de tenir en compte que gairebé no van dormir gens al tren ) decidim anar al Palau d’ Estiu de Pekín. Autobús 826 o 808 ( en 4 dies m’ he convertit en una experta ). 40 minuts. Molt interessant. Però ja començo a estar una mica colapsada de tants palauets i dracs misteriosos. Hem vist passar la ciutat davant els nostres ulls com aquell que mira un aparador. M’ ha sorprés ( ja veieu que sóc fácil de sorprendre ). És una ciutat enorme. Les distàncies són enganyoses quan mires un mapa que tot ho empetiteix. Ja m’ havia adonat els dies anteriors, quan vaig intentar fer alguns trams caminant, per allò de la idea romàntica que tinc que una ciutat es coneix quan la trepitjes amb els teus propis peus.

El Palau no ens ha decepcionat. Com tot aquí, és enorme. Fou en realitat la residència d’ estiueig d’ una emperatriu, que va decidir gastar-se tot el capital destinat a l’ exèrcit de l’ emperador, en construirse un palau imitació Versalles però en xinés. Un vaixell de marbre imponent és només una de les excentricitats que ens esperen.

En arribar al Palau ens trobem un espectacle; timbals, nens payaso i disfreses vistoses. No semblava que els actors estiguessin molt motivats. Les fotos però són divertides, no?

Arribem a l’ hostal sense sentir-nos els peus. Abans però anem a sopar a un restaurant coreà molt curiós on ens fan el sopar al foc a la mateixa taula on seiem. Molt interessant però massa sabors nous pel meu gust. Em moro per una truiteta de patates de la meva mare. A la nit veiem una pel.li a l’ ordinador - les tortugues ninja- per passar l’ estoneta, no pensar gaire i no perdre el fil si ens quedem adormits.

L' ANY DE LA RATA

6 de febrer del 2008.

Per fi. La Sandra i el Sebas arribaran el 8 a Pekín, tot just després de les festes de cap d’ any ( l’ any de la rata ). Avui m’ ho prenc amb calma i agafo el metro per anar a la Niu Jie Mosque i al gran jardí panoràmic Daguan Yuan, el de la novel.la de Cao Xueqin - sueño en el pabellón rojo- Ha estat una mica decepcionant. Tot fet per al turista, sense espai per a l’ autenticitat ni la imaginació. A més a més, he hagut de caminar, uns 8 km calculo, i tinc unes ampolles als peus que no sé com posar-me els mitjons. No m' han deixat entrar a l' interior de la Niu Jie Mosque ( no sé si perquè sóc dóna o turista ) així que només he pogut veure'n l' exterior.

Al migdia he anat al Temple del cel. Un temple situat al sud de la ciutat prohibida on el gran emperador hi anaba un cop a l’ any per fer abstinència i bondad. Té una forma rodona molt curiosa. La història que expliquen dels sacrificis de l’ emperador no sé si té a veure amb l’ abstinència...

Pel camí tot són colors, canalla fent soroll, llumetes i fanalets vermells. És la festa de cap d’ any. Ens han preparat un sopar molt curiós a l’ hostal. Cervesa, dumplings, fruits secs, arròs i…bé, no n’ estic del tot segura. Sopem junts i parlem de les nostres vides cotidianes, dels nostres somnis, de futbol americà ( aquí jo no entro ni surto ) i de com vivim aquests primers dies a la Xina.

Se senten focs d’ artifici al carrer. Bon any nou de la rata!!!

DARRER DIA D’ INDEPENDÈNCIA INESPERADA
7 de febrer del 2008

Avui es el meu darrer dia de independència inesperada a Beijing. Sí, demà aniré a buscar als meus amics a la estació ( a les 5:30 am !!!! ). Els podré explicar que he fet aquests dies, què he aprés sobre aquesta gent que em té tant fascinada.

Avui he anat caminant des de l’ hostal fins al park Beihai. Una passejada d’ una horeta. Com que feia solet, el fred es podia soportar. Al park he explorat la cara oest ( l’ altre dia vaig anar per l’ est ). M’ ha sorprès un altre cop. Descobreixo pabellons nous, amb teules del color groc imperial, dracs, lleons voladors i fènix que protegeixen les entrades dels temples, pabellons i torres, dels mals esperits. M’ he fixat que tots els pabellons tenen una doble porta. El significat és tant simple com ridícul. Pensen que els esperits grans no hi podran passar perquè només saben anar en línia recta i aquesta doble porta fa que l’ entrada tingui cantonades. Els esperits petits no passen pq totes les entrades tenen un tauló de fusta al terra massa alt per a que hi puguin passar. El turista ha de vigilar per no topar-s’ hi i caure.

El mur dels 9 dracs o Jiulongbi és increble; ple de colors, amb una amplada de 1,6m. També protegeix els temples. Encara em pregunto com no el vaig veure l’ altre dia.

M,he quedat parada mirant un home gran que feia Tai-chi al park. Els seus moviments lents i armoniosos, plens d’ una força amagada, semblaven moure l’ aire. Era tranquilitzador. Quan ha acabat m’ ha dedicat una salutació xinesa i de la vergonya que m’ hagi enxampat mirant-lo només he pogut somriure. Un home gran prega de cara al sol. Mou els braços com si volgués abraçar-lo.

Després de dues hores de majestuosos temples, he entrat a la pagoda Blanca, un dels símbols de la influència índia del budisme. Aquí conviuen taoísme, budisme, confucionisme i islamisme i això s’ entreveu en l’ interior dels temples, on els deus canvien de forma i color.

Finalment he entrat al Park Jingshan, situat al nord de la ciutat prohibida. Des d’ aquí, la panoràmica de les teulades d’ onades grogues del Palau Imperial és impresionant. He estat una estoneta sentada només mirant aquest horitzó de temples, i m’ ha sorprés que ningú més no ho fes. Tothom fa la foto de rigor i marxa.

He arribat a l’ hostal quan encara era de dia. He menjat una amburguesa al McDonald. Sí, sí, ho reconec. Però s’ ha d’ entendre que de vegades no es tenen ganes d' experimentar contínuament amb el teu estòmag.

A l’ hostal he estat xerrant una estoneta amb el Paul ( professor d ‘ anglès americà a Corea ). Estic sorpresa de la capacitat que podem tenir de fer-nos entendre quan no tens més remei.

Potser més endavant us parlaré de com he après a menjar amb els palets. He descobert que ho sé fer aquesta nit, sopant a l’ hostal arròs amb pollastre i verdures. No m’ ha caigut el menjar, tot i que he necessitat una horeta ben bona,ejem,ejem..

Un tema que m’ ha sorprés és el transport. Aquí a Pekín, la bici és el millor... si no ets turista, és clar. Els ciclistes tenen el seu propi carril i algun angelet els deu acompañar perquè no m,explico com els cotxes, autobusos i motos no els atropellen. No em queden massa clares les normes ( si és que en tenen ) de prioritats.

Bé, demà em llevo a les 4 per anar a buscar als meus amics a la estació i fer de bona amfitriona. La veritat és que aquests dies d’ indepenència inesperada no han estat malament. Ara sí que sé tot ho puc.

Per cert, avui és 7 de febrer del 2008, el primer dia de l’ any de la rata. Teòricament seria el meu aniversari, així que demanaré un desig per si cola.

CAM BAI

5 de febrer del 2008

Fa fred. És clar, ara feia 50 anys que a la Xina no es vivia un hivern tant gelat. Un cop més tinc la sensació de ser una mica ‘gafe’.

Em dutxo amb aigüa bullint. El vapor que s’ escapa per la porta de la dutxa em recorda el riu groc gelat ( que s’ anomena Tonghui ) que passa majestuosament adornat de columnes de pedra que acaben en forma de flama, diuen que per il.luminar el seu pas pel Gugong, la ciutat prohibida dels contes orientals. Esmorzo tranquila i em disposo a tapar-me fins les orelles. Avui agafo el metro, la línea 2. Es més car que l’ autobús ( 2 yuangs, l’ equivalent a 20 cèntims ) però per contra és més ràpid i menys fred. Arribo amb èxit a la meva propera parada: el temple budista del Dalai Lama Yonghedong. Es troba a uns 20 min en direcció est nord ( aqui l’ est i el sud van abans que l’ oest i el nord ). Resulta que el nord, d’on venen el fred i els conqueridors mongols, dóna mal. Els temples i construccions més importants de la ciutat s’orienten cap al sud. Un altre exemple de geomància.

Arribo al temple. L’ entrada costa dos euros i em donen un CD que veuré a la tornada. Les mans gelades. Tinc unes rampes que no puc frenar a la punta dels dits. Uffff!!! Quin mal. Entro i descobreixo tot de pabellons disposats de forma simètrica, amb punxes a les teulades, petits animals que protegeixen les entrades i els sostres dels edificis ( el què es coneix com vigilància zoomórfica ). La principal atracció és la representació de 23m d’una sola peça de sàndal del buda Maitreya. A mi però la que més m’ha agradat és la de Tsongkhapa, molt més petita (13m ) però enmarcada en un altar envoltat de taules i coxins on suposadament estudien els religiosos del centre.

Del sostre hi penjen troços de roba on hi ha tot de brodats d’oracions tibetanes. Els colors em recorden els que em va portar l’Isidre del Tíbet. Torno a casa meva uns segons. Hi ha cremadors d’ incens per tot arreu i l’ aigüa és gelada.

Surto del temple impregnada per l’ incens i em dirigeixo cap a les torres del Timbal i la Campana ( the Bell & Drum Towers ).

Decideixo entrar a la dels timbals. La vista dels Hutongs des de la terrassa és espectacular. Els Hutongs són els autèntics barris xinesos de la gent obrera, amb cases contruïdes al voltant de patis; costum que varen important del conqueridor mongol Gengis Khan.

Al cap d’ una estona m’adono que tinc agulletes.He passejat pels Hutongs rebutjant l’ oferiment dels portejadors de Riksaws. Arribo al Beihai Park, cridada pel la silueta de la pagoda blanca tibetana.

El llac és gelat i serveix de pista de patinatge a centenars de joves. És ple de jardins increïbles. Tot és armonia. Decideixo que aquest és un bon lloc per veure la posta de sol i no m’ equivoco gens.

De tornada a l’ hostal em perdo ( feia masa que tot sortia bé ). Camino 2 hores i finalment demano un taxi. Li ensenyo la direcció que tinc gravada a la Ipod en xinès i en 20 min arribo ( 1,6 euros. Si ho sé l’ agafo abans...).

Sortim a sopar amb el Jason ( l’ Americà de Massachusets ), una parella de francesos que han estat 6 mesos aprenent xinès a Manchuria ( genial, sabré qué sopo ) i dos Americans més ( Atlanta i ... no me’n recordo ). Brindem amb cervesa xinesa - cam bai, cam bai –

AL PAÍS DELS DRACS, L' AIGÜA I EL VENT

Aquesta és la història d’un viatge

3 de febrer del 2008: CASUALITATS

Ara tot just fa un any que vaig decidir d’agafar un avió que em va portar a recórrer part de la inmensitat dels deserts de Mauritània ( pendent d’ explicar en un altre capítol ). Ara, un any després, agafo un avió que em porta a una altra aventura, a la Xina; al país dels dracs, l’ aigüa i el vent. És casualitat.

El primer dia no es pot dir que hagi estat gens fàcil. En arribar a l’ aeroport, ja han començat els problemes. No sé perquè em volien convéncer que el meu vol no existia. Això és el que passa quan fas la reserva per internet. Afortunadament, només es tractava d´ un error dels petits. Amb tot el que m’ ha costat reservar aquest vol ( la primera reserva no me la van cobrar per problemes amb la tarjeta de crèdit i la vàren anul.lar sense previ avís i la segona me la van cancelar per no sé quins problemes amb la companyia... ). I a la tercera…va la vençuda.

Al taulell de facturació quasi no em deixen pujar a l’ avió. Després d’ un tercer grau en preguntes i respostes vaig poder demostrar que no em volia quedar a viure a Beijing, que no volia adoptar cap nen i que no sóc cap atleta olímpica, m’ han facturat la maleta. 8 Kg. Experiment imposible de reproduïr en un altre viatge.

Primer vol: Barcelona- Amsterdam en 2,5h. És la segona vegada que hi sóc. Recordo aquells quatre dies amb la Laura a Amsterdam. Va ser genial ( excepte quan vam haver de demanar diners pel carrer sota la pluja perquè ens vam equivocar de tren per arribar a la ciutat. Era un dia festiu. Tot estava tancat i la màquina de la estació no acceptava billets! ).

Malgrat tot, trigo 40 min en arribar a la següent porta ( sense perdre’m, eh?! ). Tot ple de xinos. No m’ equivoco. Els mòvils sonen amb melodies xineses. Per primera vegada prenc consciència que viatjo sola a un país que no conec més que per les botigues de tot a 100, els restaurants xinesos i els anuncis de les olimpiades. Estic un pèl nerviosa però és massa tard per fer-me enrere. Ja sóc a l ‘avió.

El vol Barcelona- Pekín surt amb 60 minuts de retard. Acabo de rebre un missatge de la Sandra i el Sebas. Ells fa un mes que han començat el gran viatge de la seva vida al voltant del món. Quina passada!! Com els envejo!! Són al transiberià, un tren que travessa part de Sibèria, Mongòlia i la Xina. Han tingut problemes amb la visa i els mantenen retinguts a la frontera rusa. Si tot va bé, potser arribaran divendres! És diumenge, així que estaré sola a Pekín fins ves a saber quan!! És casualitat.

12h més tard arribo a Pekín. El primer petit repte és passar la frontera. M’ equivoco de cua pero li faig un somriure al policia i no em pregunta si tinc intenció de quedar-me per sempre a la Xina. El segon repte és trobar la maleta. Cap problema ( el difícil ha estat desenvollacar-la dels plàstics amb què he volgut protegir-la i pels què m’ han clavat 5e a Barcelona). El tercer repte és demanar canvi i començar a acostumar-me a la moneda Xinesa, el yuan.

Agafo l’ autobús nº2 i després el 22, tal com els de l’ hostal m’ havien indicat via internet. Pel camí conec un noi xinés que em pregunta si em presento a les olimpiades, a una xinesa que em pregunta si vinc a buscar un novio xinès i a una parella de canadencs que curiosament també busquen l’ hostal Red Lantern House. Hi arribem de nit i l’ aspecte que ofereix, amagat en un carreró fosc i tènebre, és més aviat de pub nocturn. Mare meva! On m,hi fico ?

L’ habitació és normaleta. La comparteixo amb en Jason, un noi Americà de Massachussets que treballa fent guies de viatge i l’ Alison, una mestra sense fronteres o alguna cosa per l’ estil, que en pocs dies marxarà a Mongòlia a treballar. Fem el té amb una parella, L’ Anna, de Barcelona i el seu marit Irlandés. L’ hostal és ple de backpackers – motxilers- que han decidit viatjar pel món. Tots tenen motius diferents, però coincideixen en una cosa, la sencillesa amb què veuen el món. Me’ n vaig a la dutxa ( joder que freda ) i a dormir ( collons, quin llit més dur ). Però em desperto com una rosa.

Esmorço un té i unes torrades poc fetes més agust que un nen petit i decideixo agafar l’ autobús amb la intenció d’ anar a la Plaça de Tiannamen i a la ciutat prohibida. No fa molts anys que la gent corrent ( el poble ) hi té accés. Com que m’ equivoco de bus, a la darrera parada baixo i li pregunto a una xinesa quin autobús hauria d’ agafar. La senyora no sap anglès però em fa senyals per a que m’ esperi i al cap d’ uns minuts m’arriba agafada del braç d’ una alltra noia més jove que sí que parla anglès i m’ ajuda amablement a trobar la parada.

Per primera vegada entenc el concepte del Feng- Shui ( vent i terra ) i tot allò de la geomància. I no parlo de revistes ni anuncis exposats als aparadors anunciant els secrets de la bona sort o la eterna joventut.

La ciutat prohibida és com un mirall, completament simètrica. Impressionant. A l’ entrada dels pabellons més importants hi ha dos lleons; un mascle, que representa l’ imperi i el poder, i l’ altre, una femella, que representa la fecunditat ( això no canvia molt respecte altres religions ). De tant en tant em trobo tortugues de bronze perdudes entre els passadissos, pabellons i patis, que representen la longevitat. No sé qué passa, pero no hi ha quasi ningú. Tot el palau per mi sola.

És casualitat. És impressionant la tranquilitat que es respira. Màgia. És un honor poder passejar entre aquestes pedres de centenars d’ anys amb teluades de fusta de colors que es recargolen buscant el cel, dracs protectors i criatures mitològiques.

Ja no tinc temps de res més. El sol es pon entre la plaça de Tiannamenn i el retrat de Mao, testimoni del naixement de la república popular de Xina i de la gran catàstrofe de Tiannamen.

Estic llegint un cartell aprop de la parada d’ autobús mentres espero i acabo entrant en una exposició de pintura amb una xinesa a qui acabo de conèixer, que ha estudiat pintura a Xian i celebra que ha acabat el curs. No puc rebutjar la seva invitació. Evidentment, durant l’ exposició em dóna tot d’ explicacions interessants sobre els dibuixos que veiem i finalment intenta vendre’m uns dels quadres.

Agafo l’ autobús i torno a l’hostal. Encara no tinc notícies de la Sandra i el Sebas. Espero que estiguin bé. Decidiré que m’espera demà. Ja he tingut prou emocionts per un dia.

Acabo la nit en companyia d' una parella de Londres que viuen a Edimburg i fa quasi tres mesos que viatjen. I me,n vaig a dormir contenta de mi mateixa, de sentir que he descobert que sóc capaç de qualsevol cosa en qualsevol lloc.
L’Alison m,explica que li ha mossegat un gos, així que li punxo la vacuna de la ràbia; potser per això ens em trobat. No se sap perquè coneixem gent al llarg de les nostres vides, cents, potser mil.lers...i al final només en recordem unes cuantes.

MOMENTOS Y LUGARES

Quiero traerlo todo a la memoria. Si todo es demasiado pedir, entonces sólo una parte, con espacios en blanco para los recuerdos que falten
Paul Auster en Brooklin Follies.

Dicen las encuestas que 8 de cada diez personas se proponen uno de estos tres objetivos al empezar el año: perder peso, dejar de fumar o aprender inglés.
Sí, sí; ya sé que ya no es año nuevo y que se me ha pasado el turno de pedir deseos, pero yo he decidido ser algo más original, así que hoy inauguro mi blog. No hablaré de cosas demasiado importantes, pero sí de momentos y lugares.
Es para mi, para los míos. Es mi forma de ver el mundo.