AL PAÍS DELS DRACS, L' AIGÜA I EL VENT

Aquesta és la història d’un viatge

3 de febrer del 2008: CASUALITATS

Ara tot just fa un any que vaig decidir d’agafar un avió que em va portar a recórrer part de la inmensitat dels deserts de Mauritània ( pendent d’ explicar en un altre capítol ). Ara, un any després, agafo un avió que em porta a una altra aventura, a la Xina; al país dels dracs, l’ aigüa i el vent. És casualitat.

El primer dia no es pot dir que hagi estat gens fàcil. En arribar a l’ aeroport, ja han començat els problemes. No sé perquè em volien convéncer que el meu vol no existia. Això és el que passa quan fas la reserva per internet. Afortunadament, només es tractava d´ un error dels petits. Amb tot el que m’ ha costat reservar aquest vol ( la primera reserva no me la van cobrar per problemes amb la tarjeta de crèdit i la vàren anul.lar sense previ avís i la segona me la van cancelar per no sé quins problemes amb la companyia... ). I a la tercera…va la vençuda.

Al taulell de facturació quasi no em deixen pujar a l’ avió. Després d’ un tercer grau en preguntes i respostes vaig poder demostrar que no em volia quedar a viure a Beijing, que no volia adoptar cap nen i que no sóc cap atleta olímpica, m’ han facturat la maleta. 8 Kg. Experiment imposible de reproduïr en un altre viatge.

Primer vol: Barcelona- Amsterdam en 2,5h. És la segona vegada que hi sóc. Recordo aquells quatre dies amb la Laura a Amsterdam. Va ser genial ( excepte quan vam haver de demanar diners pel carrer sota la pluja perquè ens vam equivocar de tren per arribar a la ciutat. Era un dia festiu. Tot estava tancat i la màquina de la estació no acceptava billets! ).

Malgrat tot, trigo 40 min en arribar a la següent porta ( sense perdre’m, eh?! ). Tot ple de xinos. No m’ equivoco. Els mòvils sonen amb melodies xineses. Per primera vegada prenc consciència que viatjo sola a un país que no conec més que per les botigues de tot a 100, els restaurants xinesos i els anuncis de les olimpiades. Estic un pèl nerviosa però és massa tard per fer-me enrere. Ja sóc a l ‘avió.

El vol Barcelona- Pekín surt amb 60 minuts de retard. Acabo de rebre un missatge de la Sandra i el Sebas. Ells fa un mes que han començat el gran viatge de la seva vida al voltant del món. Quina passada!! Com els envejo!! Són al transiberià, un tren que travessa part de Sibèria, Mongòlia i la Xina. Han tingut problemes amb la visa i els mantenen retinguts a la frontera rusa. Si tot va bé, potser arribaran divendres! És diumenge, així que estaré sola a Pekín fins ves a saber quan!! És casualitat.

12h més tard arribo a Pekín. El primer petit repte és passar la frontera. M’ equivoco de cua pero li faig un somriure al policia i no em pregunta si tinc intenció de quedar-me per sempre a la Xina. El segon repte és trobar la maleta. Cap problema ( el difícil ha estat desenvollacar-la dels plàstics amb què he volgut protegir-la i pels què m’ han clavat 5e a Barcelona). El tercer repte és demanar canvi i començar a acostumar-me a la moneda Xinesa, el yuan.

Agafo l’ autobús nº2 i després el 22, tal com els de l’ hostal m’ havien indicat via internet. Pel camí conec un noi xinés que em pregunta si em presento a les olimpiades, a una xinesa que em pregunta si vinc a buscar un novio xinès i a una parella de canadencs que curiosament també busquen l’ hostal Red Lantern House. Hi arribem de nit i l’ aspecte que ofereix, amagat en un carreró fosc i tènebre, és més aviat de pub nocturn. Mare meva! On m,hi fico ?

L’ habitació és normaleta. La comparteixo amb en Jason, un noi Americà de Massachussets que treballa fent guies de viatge i l’ Alison, una mestra sense fronteres o alguna cosa per l’ estil, que en pocs dies marxarà a Mongòlia a treballar. Fem el té amb una parella, L’ Anna, de Barcelona i el seu marit Irlandés. L’ hostal és ple de backpackers – motxilers- que han decidit viatjar pel món. Tots tenen motius diferents, però coincideixen en una cosa, la sencillesa amb què veuen el món. Me’ n vaig a la dutxa ( joder que freda ) i a dormir ( collons, quin llit més dur ). Però em desperto com una rosa.

Esmorço un té i unes torrades poc fetes més agust que un nen petit i decideixo agafar l’ autobús amb la intenció d’ anar a la Plaça de Tiannamen i a la ciutat prohibida. No fa molts anys que la gent corrent ( el poble ) hi té accés. Com que m’ equivoco de bus, a la darrera parada baixo i li pregunto a una xinesa quin autobús hauria d’ agafar. La senyora no sap anglès però em fa senyals per a que m’ esperi i al cap d’ uns minuts m’arriba agafada del braç d’ una alltra noia més jove que sí que parla anglès i m’ ajuda amablement a trobar la parada.

Per primera vegada entenc el concepte del Feng- Shui ( vent i terra ) i tot allò de la geomància. I no parlo de revistes ni anuncis exposats als aparadors anunciant els secrets de la bona sort o la eterna joventut.

La ciutat prohibida és com un mirall, completament simètrica. Impressionant. A l’ entrada dels pabellons més importants hi ha dos lleons; un mascle, que representa l’ imperi i el poder, i l’ altre, una femella, que representa la fecunditat ( això no canvia molt respecte altres religions ). De tant en tant em trobo tortugues de bronze perdudes entre els passadissos, pabellons i patis, que representen la longevitat. No sé qué passa, pero no hi ha quasi ningú. Tot el palau per mi sola.

És casualitat. És impressionant la tranquilitat que es respira. Màgia. És un honor poder passejar entre aquestes pedres de centenars d’ anys amb teluades de fusta de colors que es recargolen buscant el cel, dracs protectors i criatures mitològiques.

Ja no tinc temps de res més. El sol es pon entre la plaça de Tiannamenn i el retrat de Mao, testimoni del naixement de la república popular de Xina i de la gran catàstrofe de Tiannamen.

Estic llegint un cartell aprop de la parada d’ autobús mentres espero i acabo entrant en una exposició de pintura amb una xinesa a qui acabo de conèixer, que ha estudiat pintura a Xian i celebra que ha acabat el curs. No puc rebutjar la seva invitació. Evidentment, durant l’ exposició em dóna tot d’ explicacions interessants sobre els dibuixos que veiem i finalment intenta vendre’m uns dels quadres.

Agafo l’ autobús i torno a l’hostal. Encara no tinc notícies de la Sandra i el Sebas. Espero que estiguin bé. Decidiré que m’espera demà. Ja he tingut prou emocionts per un dia.

Acabo la nit en companyia d' una parella de Londres que viuen a Edimburg i fa quasi tres mesos que viatjen. I me,n vaig a dormir contenta de mi mateixa, de sentir que he descobert que sóc capaç de qualsevol cosa en qualsevol lloc.
L’Alison m,explica que li ha mossegat un gos, així que li punxo la vacuna de la ràbia; potser per això ens em trobat. No se sap perquè coneixem gent al llarg de les nostres vides, cents, potser mil.lers...i al final només en recordem unes cuantes.