L' ANY DE LA RATA

6 de febrer del 2008.

Per fi. La Sandra i el Sebas arribaran el 8 a Pekín, tot just després de les festes de cap d’ any ( l’ any de la rata ). Avui m’ ho prenc amb calma i agafo el metro per anar a la Niu Jie Mosque i al gran jardí panoràmic Daguan Yuan, el de la novel.la de Cao Xueqin - sueño en el pabellón rojo- Ha estat una mica decepcionant. Tot fet per al turista, sense espai per a l’ autenticitat ni la imaginació. A més a més, he hagut de caminar, uns 8 km calculo, i tinc unes ampolles als peus que no sé com posar-me els mitjons. No m' han deixat entrar a l' interior de la Niu Jie Mosque ( no sé si perquè sóc dóna o turista ) així que només he pogut veure'n l' exterior.

Al migdia he anat al Temple del cel. Un temple situat al sud de la ciutat prohibida on el gran emperador hi anaba un cop a l’ any per fer abstinència i bondad. Té una forma rodona molt curiosa. La història que expliquen dels sacrificis de l’ emperador no sé si té a veure amb l’ abstinència...

Pel camí tot són colors, canalla fent soroll, llumetes i fanalets vermells. És la festa de cap d’ any. Ens han preparat un sopar molt curiós a l’ hostal. Cervesa, dumplings, fruits secs, arròs i…bé, no n’ estic del tot segura. Sopem junts i parlem de les nostres vides cotidianes, dels nostres somnis, de futbol americà ( aquí jo no entro ni surto ) i de com vivim aquests primers dies a la Xina.

Se senten focs d’ artifici al carrer. Bon any nou de la rata!!!

DARRER DIA D’ INDEPENDÈNCIA INESPERADA
7 de febrer del 2008

Avui es el meu darrer dia de independència inesperada a Beijing. Sí, demà aniré a buscar als meus amics a la estació ( a les 5:30 am !!!! ). Els podré explicar que he fet aquests dies, què he aprés sobre aquesta gent que em té tant fascinada.

Avui he anat caminant des de l’ hostal fins al park Beihai. Una passejada d’ una horeta. Com que feia solet, el fred es podia soportar. Al park he explorat la cara oest ( l’ altre dia vaig anar per l’ est ). M’ ha sorprès un altre cop. Descobreixo pabellons nous, amb teules del color groc imperial, dracs, lleons voladors i fènix que protegeixen les entrades dels temples, pabellons i torres, dels mals esperits. M’ he fixat que tots els pabellons tenen una doble porta. El significat és tant simple com ridícul. Pensen que els esperits grans no hi podran passar perquè només saben anar en línia recta i aquesta doble porta fa que l’ entrada tingui cantonades. Els esperits petits no passen pq totes les entrades tenen un tauló de fusta al terra massa alt per a que hi puguin passar. El turista ha de vigilar per no topar-s’ hi i caure.

El mur dels 9 dracs o Jiulongbi és increble; ple de colors, amb una amplada de 1,6m. També protegeix els temples. Encara em pregunto com no el vaig veure l’ altre dia.

M,he quedat parada mirant un home gran que feia Tai-chi al park. Els seus moviments lents i armoniosos, plens d’ una força amagada, semblaven moure l’ aire. Era tranquilitzador. Quan ha acabat m’ ha dedicat una salutació xinesa i de la vergonya que m’ hagi enxampat mirant-lo només he pogut somriure. Un home gran prega de cara al sol. Mou els braços com si volgués abraçar-lo.

Després de dues hores de majestuosos temples, he entrat a la pagoda Blanca, un dels símbols de la influència índia del budisme. Aquí conviuen taoísme, budisme, confucionisme i islamisme i això s’ entreveu en l’ interior dels temples, on els deus canvien de forma i color.

Finalment he entrat al Park Jingshan, situat al nord de la ciutat prohibida. Des d’ aquí, la panoràmica de les teulades d’ onades grogues del Palau Imperial és impresionant. He estat una estoneta sentada només mirant aquest horitzó de temples, i m’ ha sorprés que ningú més no ho fes. Tothom fa la foto de rigor i marxa.

He arribat a l’ hostal quan encara era de dia. He menjat una amburguesa al McDonald. Sí, sí, ho reconec. Però s’ ha d’ entendre que de vegades no es tenen ganes d' experimentar contínuament amb el teu estòmag.

A l’ hostal he estat xerrant una estoneta amb el Paul ( professor d ‘ anglès americà a Corea ). Estic sorpresa de la capacitat que podem tenir de fer-nos entendre quan no tens més remei.

Potser més endavant us parlaré de com he après a menjar amb els palets. He descobert que ho sé fer aquesta nit, sopant a l’ hostal arròs amb pollastre i verdures. No m’ ha caigut el menjar, tot i que he necessitat una horeta ben bona,ejem,ejem..

Un tema que m’ ha sorprés és el transport. Aquí a Pekín, la bici és el millor... si no ets turista, és clar. Els ciclistes tenen el seu propi carril i algun angelet els deu acompañar perquè no m,explico com els cotxes, autobusos i motos no els atropellen. No em queden massa clares les normes ( si és que en tenen ) de prioritats.

Bé, demà em llevo a les 4 per anar a buscar als meus amics a la estació i fer de bona amfitriona. La veritat és que aquests dies d’ indepenència inesperada no han estat malament. Ara sí que sé tot ho puc.

Per cert, avui és 7 de febrer del 2008, el primer dia de l’ any de la rata. Teòricament seria el meu aniversari, així que demanaré un desig per si cola.