5 de febrer del 2008
Fa fred. És clar, ara feia 50 anys que a la Xina no es vivia un hivern tant gelat. Un cop més tinc la sensació de ser una mica ‘gafe’.
Em dutxo amb aigüa bullint. El vapor que s’ escapa per la porta de la dutxa em recorda el riu groc gelat ( que s’ anomena Tonghui ) que passa majestuosament adornat de columnes de pedra que acaben en forma de flama, diuen que per il.luminar el seu pas pel Gugong, la ciutat prohibida dels contes orientals. Esmorzo tranquila i em disposo a tapar-me fins les orelles. Avui agafo el metro, la línea 2. Es més car que l’ autobús ( 2 yuangs, l’ equivalent a 20 cèntims ) però per contra és més ràpid i menys fred. Arribo amb èxit a la meva propera parada: el temple budista del Dalai Lama Yonghedong. Es troba a uns 20 min en direcció est nord ( aqui l’ est i el sud van abans que l’ oest i el nord ). Resulta que el nord, d’on venen el fred i els conqueridors mongols, dóna mal. Els temples i construccions més importants de la ciutat s’orienten cap al sud. Un altre exemple de geomància.
Arribo al temple. L’ entrada costa dos euros i em donen un CD que veuré a la tornada. Les mans gelades. Tinc unes rampes que no puc frenar a la punta dels dits. Uffff!!! Quin mal. Entro i descobreixo tot de pabellons disposats de forma simètrica, amb punxes a les teulades, petits animals que protegeixen les entrades i els sostres dels edificis ( el què es coneix com vigilància zoomórfica ). La principal atracció és la representació de 23m d’una sola peça de sàndal del buda Maitreya. A mi però la que més m’ha agradat és la de Tsongkhapa, molt més petita (13m ) però enmarcada en un altar envoltat de taules i coxins on suposadament estudien els religiosos del centre.
Surto del temple impregnada per l’ incens i em dirigeixo cap a les torres del Timbal i la Campana ( the Bell & Drum Towers ).
Decideixo entrar a la dels timbals. La vista dels Hutongs des de la terrassa és espectacular. Els Hutongs són els autèntics barris xinesos de la gent obrera, amb cases contruïdes al voltant de patis; costum que varen important del conqueridor mongol Gengis Khan.
Al cap d’ una estona m’adono que tinc agulletes.He passejat pels Hutongs rebutjant l’ oferiment dels portejadors de Riksaws. Arribo al Beihai Park, cridada pel la silueta de la pagoda blanca tibetana.
El llac és gelat i serveix de pista de patinatge a centenars de joves. És ple de jardins increïbles. Tot és armonia. Decideixo que aquest és un bon lloc per veure la posta de sol i no m’ equivoco gens.
De tornada a l’ hostal em perdo ( feia masa que tot sortia bé ). Camino 2 hores i finalment demano un taxi. Li ensenyo la direcció que tinc gravada a la Ipod en xinès i en 20 min arribo ( 1,6 euros. Si ho sé l’ agafo abans...).
Sortim a sopar amb el Jason ( l’ Americà de Massachusets ), una parella de francesos que han estat 6 mesos aprenent xinès a Manchuria ( genial, sabré qué sopo ) i dos Americans més ( Atlanta i ... no me’n recordo ). Brindem amb cervesa xinesa - cam bai, cam bai –
No hay comentarios:
Publicar un comentario